dimecres, 10 d’agost de 2016

RESSENYA: EL CHICO DE LAS ESTRELLAS



Títol: El chico de las estrellas
Autor: Chris Pueyo
Idioma Original: Castellà
Editorial: Planeta
Any: 2015
Sinopsi: Hi havia una vegada un nen que mai va viure més de dos anys seguits en una mateixa casa, així que va decidir pintar les parets de totes les seves habitacions amb estrelles. El seu rebuig a l'escola i una família inusual l'empentaran a emprendre un viatge on no tot seran constel·lacions i demanar-li desitjos a la lluna. És hora de baixar al fang, equivocar-se amb una princesa i acabar trobant un príncep... on no?
Els seus desitjos de llibertat, tres antídots de supervivència i unes botes platejades l'acompanyaran per un món mort on els somnis arriben descalços i despentinats a enlloc.


  Vaig conèixer aquest llibre a internet, gràcies a booktube (ja us diré més endavant quins són els canals que segueixo!). Sabia que era un llibre diferent però en el moment que el vaig tenir entre les meves mans, i al fullejar-lo vaig observar que la tinta que utilitzava l'autor era de color blau, vaig adonar-me que era realment molt especial.
El chico de las estrellas explica la història de la vida de l'autor Chris Pueyo i les dificultats que ha tingut al llarg d'aquesta, sobretot a l'escola on patia bullying per part dels seus companys a causa de la seva orientació sexual.
Aquesta novel·la la podríem dividir en diverses parts. La primera, ens mostra com és el personatge qui és i com ha estat la seva infantesa, la segona part, ens explica la seva alliberació gràcies a un viatge al Regne Unit i per últim la seva primera història d'amor.
A part que felicito a l'autor per la riquesa poètica del llibre (està replet de metàfores), trobo que ha estat molt original en molts aspectes. Primer de tot, en el format, ja que, com he dit abans, està escrit en tinta blava. A més a més, no totes les lletres són de la mateixa mida sinó que destaca la importància d'algunes i, fins i tot en un capítol (això em va sorprendre molt), va decidir escriure únicament en minúscules. Per altra banda, està els noms dels personatges. Chris Pueyo no utilitza mai els noms reals dels personatges, sinó que els anomena per un pseudonim com, per exemple, la Dama de hierro o la Arquitecta de sonrisas.
Definitivament, és un llibre que no m'ha deixat indiferent, que m'alegro moltíssim d'haver-lo descobert, que m'ha fet reflexionar i que tothom s'hauria de llegir pel rerefons que l'autor ens vol mostrar.




Laura

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada